CENDRES

Algú em va dir un cop que mai em fiés d’un somriure, sinó d’una mirada. I tenia raó, els ulls són el reflex de l’ànima, són capaços d’expressar felicitat, por, tristesa inclòs rancúnia.

M’agraden les persones a les que li somriuen els ulls perquè irradien felicitat i simpatia, s’aprecia en l’expressió dels seus ulls, a la brillantor de la seva mirada. Crec que no tothom és capaç de transmetre tant, tan sols si ets realment feliç. I malauradament la felicitat no està a l’abast de tots, perquè hi ha persones que no han nascut per ser felices.

Ella era una d’aquelles persones, una d’aquelles persones tristes, fràgils, dèbils i boniques alhora, era l’excepció que confirmava la regla. Els seus ulls blaus i tranquils com el mar a un dia d’estiu eren els ulls més bonics que havia vist mai. I quan somreien ho eren encara més. Recordo que li agradava sentir el fred a la seva pell, la sensació de com s’introduïa pels porus de la seva pell, aquell calfred. Li atreien les persones melancòliques i el cel en dies de pluja, grisos i una mica depriments. Es quedava enlluernada veient com les gotes queien i paraven a morir a l’ampit mentres es recolzava a la finestra.

A mi m’agradava veure-la dormir, somreia en somnis. Somiava amb qualsevol cosa millor, lluny de la ciutat, de la monotonia i la rutina. A vegades m’explicava histories inventades sobre monstres i fantasmes que l’envaïen en malsons, però jo sabia fins a quin punt aquelles històries eren veritat.

Va morir ofegada per totes aquelles paraules que mai va dir però jo sabia que al fons les sentia de veritat. Per tots aquells cops que es va callar. Morí de tristesa, per acumulació de decepcions i de derrotes. Es va anar morint lentament, per dins i poc a poc, com una espelma el seu foc es va anar apagant lentament, fins que només van quedar cendres, cendres que al contrari de l’au Fènix no van tornar a renéixer. Perquè es millor cremar-se que apagar-se lentament.