Algú em va dir un cop que mai em fiés d’un somriure, sinó
d’una mirada. I tenia raó, els ulls són el reflex de l’ànima, són capaços
d’expressar felicitat, por, tristesa inclòs rancúnia.
M’agraden les persones a les que li somriuen els ulls
perquè irradien felicitat i simpatia, s’aprecia en l’expressió dels seus ulls,
a la brillantor de la seva mirada. Crec que no tothom és capaç de transmetre
tant, tan sols si ets realment feliç. I malauradament la felicitat no està a
l’abast de tots, perquè hi ha persones que no han nascut per ser felices.
Ella era una d’aquelles persones, una d’aquelles persones
tristes, fràgils, dèbils i boniques alhora, era l’excepció que confirmava la
regla. Els seus ulls blaus i tranquils com el mar a un dia d’estiu eren els
ulls més bonics que havia vist mai. I quan somreien ho eren encara més. Recordo
que li agradava sentir el fred a la seva pell, la sensació de com s’introduïa
pels porus de la seva pell, aquell calfred. Li atreien les persones
melancòliques i el cel en dies de pluja, grisos i una mica depriments. Es
quedava enlluernada veient com les gotes queien i paraven a morir a l’ampit
mentres es recolzava a la finestra.
A mi m’agradava veure-la dormir, somreia en somnis.
Somiava amb qualsevol cosa millor, lluny de la ciutat, de la monotonia i la
rutina. A vegades m’explicava histories inventades sobre monstres i fantasmes
que l’envaïen en malsons, però jo sabia fins a quin punt aquelles històries
eren veritat.
Va morir ofegada per totes aquelles paraules que mai va
dir però jo sabia que al fons les sentia de veritat. Per tots aquells cops que
es va callar. Morí de tristesa, per acumulació de decepcions i de derrotes. Es
va anar morint lentament, per dins i poc a poc, com una espelma el seu foc es
va anar apagant lentament, fins que només van quedar cendres, cendres que al
contrari de l’au Fènix no van tornar a renéixer. Perquè es millor cremar-se que
apagar-se lentament.